La guerra es un lugar donde jovenes que no se conocen y no se odian se matan entre sí por la decisión de viejos que se conocen y se odian,pero no se matan (Erich Hartmann)
La guerra es un lugar donde jovenes que no se conocen y no se odian se matan entre sí por la decisión de viejos que se conocen y se odian,pero no se matan (Erich Hartmann)
Bé, la coacció / violència és un dels fonaments del poder (igual que la persuasió, manipulació, etc.). Això fa mil·lennis que està en marxa, molt abans que hi hagués estats.
Lo del patriarcat ja se m’escapa :-p
La base del patriarcat és la micropolítica: que jo sóc més persona que tu pel meu sexe o faccions o color de pell. Quan això ho extrapoles a lo macro, trobem que la successió de petites jerarquies en lo micro, construeixen una piràmide de privilegi jeràrquica. On uns governants o reis manen i els altres produeixen i obeeixen. On uns estats exploten sistemàticament territoris alients “menys importants” en favor dels seus interessos… i de la seva pròpia població.
Però això, la dominància/submissió. El nosaltres vs ells, que té que veure amb patriarcat / matriarcat? O sigui, societats vehiculades al voltant de l’home o la dona?
Començant pel final, el matriarcat no és la piràmide del patriarcat girada on les dones manen amb violència als homes.
Però responent: el patriarcat és exactament el nosaltres vs ells a totes les escales. Sense aquesta dissociació a nivell micro, aquesta “alterització”, aquesta categorització i ordenació d’importància, no hi ha patriarcat possible… ni estat possible. I dit de pas, tampoc guerres, violentes com les coneixem.
La mateixa discriminació homes > dones, es fa dins dels homes: homes forts > homes fluixos… i molts exemples que podríem posar. El fet és que les masculinitats hegemòniques accepten i sostenen aquestes escales de privilegis perquè se suposa que s’hi pot escalar per dins i sempre hi ha algú per sota que ens nodreixen els nostres privilegis: mariques, dones, nenes, malalts, negres, putes, esclaus. Eric Fromm parla de l’“estructura de caràcter autoritària”: em deixo sotmetre perquè puc sotmetre i “no em puc queixar”.
Aquesta manera de pensar les relacions humanes, en escales de privilegi, de forma utilitària, poc íntima, amb desconfiança, possessiva, fan una competència entre nosaltres que construeixen jerarquies a nivell macro. Les dones estan participant des de fa poc massivament en aquestes escales de poder, però ho fan sota les regles del joc “masculines” que les perjudiquen, és a dir, segons valors que s’associa a la masculinitat en la nostra cultura (fredor, racionalitat, agressivitat, estoïcitat…).
Per un altre costat, si aconseguíssim viure les nostres relacions humanes a nivell micro de forma més sana, diguem: amb empatia, compromís, generosa, assertiva i emotiva… (aptituds associades a allò femení) no podríem construir una societat de competitivitat, agressivitat i jerarquitzada entre “ells” i “nosaltres” o “bons” i “dolents”, perquè ningú la sostendria.
Per això moltes autores situen que el sorgiment de l’Estat és paraŀlel o posterior al Patriarcat, en les primeres “civilitzacions” (dictadures militars) neolítiques, on el gra acumulable, junt a una desvinculació emocional d’uns cap a altres (homes/dones; ciutadans/esclaus), permet que es construeixin jerarquies.
Gràcies per la resposta, tan elaborada :-)